Una confusió habitual quan es parla de sistemes de gestió de la RSC, com el que estableix la norma SGE 21, és confondre una formalització d’un sistema de gestió ètic amb ser una organització socialment responsable.
La proliferació d’acreditacions, distincions, premis i rànquings de tot tipus vinculats amb la RSC ha generat una propensió a confondre termes. De fet, afirmar que una organització és socialment responsable és, si més no, enganyós i perillós. Quan qui ens dediquem a això posem exemples de bones pràctiques en RSC en els cursos i conferències, correm el risc que sempre aparegui algú que afirmi conèixer una mala pràctica vinculada amb l’organització en qüestió. I és així perquè sempre poden conviure bones i males pràctiques en una mateixa organització.
Una de les pors més grans que tenen els organismes públics en establir un premi o distinció en RSC és precisament que en algun moment futur pugui aparèixer una mala pràctica que la ‘desvirtuï’.
Això no implica que no haguem de premiar les bones pràctiques o assenyalar les dolentes, al contrari, és un element motivant i que ajuda a la millora continuada. Però cal que quan es faci es tingui present que la part no equival al tot. Així doncs com destacar una bona pràctica no fa una organització socialment responsable, tampoc assenyalar una mala pràctica la fa socialment irresponsable.
Així doncs, formalitzar un sistema de gestió ètic i socialment responsable és una part del tot però no el tot en si mateix. Implica un compromís de l’organització per la millora continuada, és un camí cap a l’excel·lència i no l’excel·lència en si mateixa. Llavors la resposta a preguntes sobre si una empresa tabaquera o armamentística pot tenir el segell SGE 21 tenen resposta òbvia: sí, atès que no es discuteix sobre naturaleses sinó sobre formes d’actuar.
No parlem doncs en termes absoluts d’organitzacions socialment responsables, del tot, i centrem-nos en les parts, en voluntats de millora continuada cap a l’excel·lència i en les bones pràctiques.
